Poe: El corb i l’ombra

«Sigues agosarat, llegeix molt, escriu molt, publica poc, allunya’t dels ocurrents, i no tinguis por de res.»

Aquest bon consell és atribuït a Edgar Allan Poe. Sigui certa o no l’anècdota, costa poc imaginar l’escriptor principiant demanant al mestre que comparteixi amb ell el secret que el portarà cap a la glòria. Qui millor que Poe, que va fer de la literatura la seva grandesa i a la vegada la seva condemna? Brillant, superb, intel·ligent, apassionat, un autèntic cavaller del sud que va saber conrear més enemics que amics. El nen somiador, l’adolescent rebel i ambiciós, l’adult autodestructiu. L’alcohol, el làudan, el deliri. Ens va deixar una novel·la, seixanta-set relats, sis assaigs i més de setanta poemes. Massa poc.

Probablement, la història de la literatura no seria la mateixa sense ell. Potser no existirien tal com els coneixem els Chesterton, Baudelaire, Conan Doyle, Maupassant, Lovecraft, Borges, Connolly, Oates, Fernández Cubas o Enríquez, només per citar uns quants noms. El seu món és el de la primera meitat del segle XIX, però les seves obres són vigents dos segles després. La narrativa de Poe fascina el lector que es forma com a futur escriptor, perquè va més enllà del terror, del goticisme, dels detalls escabrosos. Kafka va dir d’ell que escrivia contes de misteri per sentir-se a gust en el món, i Nietzsche el va definir com un nen jugant en el fang, però posant com una estrella. Capaç de crear la forma a partir del no-res, segons Valéry, de la lectura dels seus contes, poemes, articles, assaigs, i especialment de la seva correspondència, s’albira un home erudit, que coneixia i traduïa el llatí i el grec, versat en els mites i en la història universal.

Il·lustració de Bird Gods (1898)

Poe i les seves màscares. S’han escrit nombroses biografies que intenten omplir els episodis foscos de la seva vida amb suposicions o deduccions poc afortunades. El mateix autor no ho va posar gens fàcil, tot al contrari. El fill orfe d’una parella d’actors itinerants va crear una atmosfera de misteri sobre ell mateix, igual que feia en la seva narrativa. Gaudia inventant detalls sobre els seus orígens, relatava proeses impossibles; algunes de reals, però, com quan va nedar sis milles contracorrent en el riu James emulant Byron. Enlluernava a tothom amb narracions sobre viatges a països llunyans, descrivia imatges oníriques que serien l’essència dels seus futurs poemes i relats. Sota la màscara, sota la disfressa, s’amagava l’home que va ser incapaç de sortir de la misèria, tot i les oportunitats que se li van presentar. Era el seu pitjor enemic.

Nascut el 19 de gener de 1809 a Boston (Massachusets), ja des de la infantesa es va trobar cara a cara amb la malaltia que s’emportava per davant rics i pobres. Com a la protagonista del seu relat La màscara de la mort vermella, la tuberculosi va ser una constant a la seva existència: la seva mare, Elizabeth Arnold Poe, que va morir quan Edgar tenia tres anys; el seu germà; la seva dona, Virginia, «Sis», la dona-nena que l’adorava, el fràgil timó que el va guiar durant un temps:

«…i aquesta jove vivia sense un altre anhel

que estimar-me i ser estimada per mi.»

Els Allan, Frances i John, una parella sense fills, acolliran el nen Edgar a Richmond (Virginia). Va créixer amb la màgia del folklore del sud i l’escocès. Les llegendes, l’amor ideal, els esperits, el mar, seran els pilars de la musicalitat d’El corb, d’Ulalume, o del meravellós Annabel Lee. Edgar volia ser poeta, editar la seva pròpia revista, viure de la literatura. Això va significar el divorci amb el seu tutor i l’inici de la ruïna econòmica. Sol, i sense diners, abandona la universitat, on havia flirtejat amb l’alcohol. Com Rimbaud, Poe en tenia prou amb un sol got de rom per intoxicar-se. Es transformava en un conversador brillant, exhibint una extremada lucidesa mental, però el segon got l’abocava a la borratxera total, de la qual necessitava dies per recuperar-se. Amb els anys vindria l’opi, que segons ell li dictava la prosa. La droga que començaria a allargar l’ombra del corb que finalment l’atraparia.

Publica el seu primer llibre al maig de 1827, Tamerlà i altres poemes, un desastre de vendes. La misèria el va empènyer a allistar-se com a soldat ras, i tres anys més tard a West Point, d’on es faria expulsar. De l’experiència militar en sortiran contes com el fascinant L’escarabat d’or, i la seva capa de cadet, que l’acompanyarà fins a la mort. Viu en una perpètua contradicció entre el que és i el que vol ser. El 1831 publica Metzengerstein, una vegada convençut que la poesia no li donaria de menjar. Guanya el primer premi d’un concurs amb Manuscrit trobat en una ampolla i rep cinquanta dòlars. Publica Berenice en una revista, Southern Literary Messenger. Fa ressenyes àcides, crítiques literàries, es guanya enemistats. En els assaigs La novel·la nord-americana i La poesia nord-americana, posa l’ull sobre els editors que publiquen ressenyes de favor de textos d’escassa qualitat, parla d’escriptors «idiotes, pocavergonyes». Arriben Ligeia, La caiguda de la casa Usher. Escriu a Graham’s Magazine, aconsegueix augmentar el nombre de subscriptors, i comença a tenir esperances d’estabilitat econòmica. Publica Eureka, un assaig monumental sobre l’univers físic, metafísic i matemàtic, on es planteja si «en la unitat original del primer ésser està inclosa la causa secundària de tots els éssers, així como la llavor de la seva inevitable destrucció». Veuen la llum Els crims del carrer Morgue, El misteri de Marie Rogêt, amb Auguste Dupin, precursor dels investigadors deductius. Fins i tot arriba la possibilitat de ser presentat a la Casa Blanca i ser nomenat per a un càrrec. Però de nou els excessos anul·len una vegada i una altra el seu talent, i se li van tancant portes.

Poe i les dones. L’amor, una passió sublimada, un ideal que mai s’acaba de concretar. L’amor incondicional de la seva mare adoptiva, Frances; Helen, la primera que va estimar, mare d’un company d’escola; Sarah Elmira, un amor de joventut prohibit; Maria Clemm, «Muddie», la seva segona mare; Virginia, la seva cosina, amb qui es va casar quan ella tenia tretze anys; Mary Devereaux; Frances Osgood; Sarah Helen Whitman; Annie Richmond, la llista és llarga. Cap d’elles l’apartarà de la seva autodestrucció. Viu curts períodes de calma i llargues èpoques d’enfonsament. La necessitat de ser reconegut, la manca de diners, la malaltia de Virginia, la seva hipersensibilitat, no el deixen reaccionar. La batalla, perduda des del principi, amb els remordiments i la culpa per no haver estat el fill, el marit, l’home que havia de ser. I enmig d’aquest desastre, per fi, el corb es fa paraula. El poema que feia anys que l’obsessionava veu la llum el 1845. Ara sí, honors, reconeixement com a exponent del romanticisme nord-americà. Ell mateix, de saló en saló, recitant els seus versos, tot un espectacle, segons les cròniques de l’època. A l’abril de 1846 publica l’assaig Filosofía de la composició, on exposa el procés d’escriptura del poema. Els millors relats i poemes ja estan escrits. Però torna a beure, s’entrega a amistats apassionades, és objecte de querelles, d’acusacions, i l’assetgen els creditors. La mort de Virginia el 1847 suposarà el principi d’un final inevitable, tot i el retrobament amb dones del seu passat.

El 27 de setembre de 1849 surt de Richmond i s’embarca rumb a Baltimore, allà havia d’agafar un tren cap a Filadèlfia, i a partir d’aquí es perd la seva pista. Cinc dies en blanc. No era la primera vegada, però va ser la definitiva. Va morir el 7 d’octubre en un hospital de la ciutat, delirant i cridant a Reynolds (potser l’explorador polar que el va influir en la seva novel·la, La narració d’Arthur Gordon Pym). Els cronistes diuen que les seves últimes paraules van ser «que Déu ajudi la meva pobra ànima».

L’home s’esvaeix, ens queda el poeta, el corb, i l’ombra:

«El corb, fidel testimoni que mai va marxar, encara reposa

sobre el bust de Pal·las, on el corb es posa;

els seus ulls, tan semblants als del dimoni, semblen somiar,

mentre que el llum que està a sobre d’ell

fa la seva ombra en el terra. I la meva ànima,

atrapada per aquesta ombra que s’estén pel terra,

mai més s’aixecarà!»

Il·lustració de Harry Clarke’s per a Contes de Misteri i imaginació d’E. A. Poe (1919)